dones de la índia

Les dones de l’Índia

Us comparteixo una història que vaig escriure fa uns anys al meu llibre Rangolis de la meva infància.

Fa uns anys, en un dia de festa com aquest, els meus pares compartien el sopar amb tota la família. La casa s’anava omplint a poc a poc de parents. Les dones es mostraven els seus saris nous, mentre els homes parlaven del camp, de la feina o de si aquell Diwali feia més o menys calor que altres anys.

Van sopar tots junts, les dones assegudes sobre catifes de colors cridaners i els homes repartits per la resta del menjador.

Després de sopar, era costum anar de casa en casa, saludant i desitjant un feliç Diwali a tots els veïns. A poc a poc, els més grans se’n van anar, fins que només els més petits ens quedàvem amb la gran àvia. I dic “gran” perquè sempre l’he vista igual: vestida amb un sari de colors preciosos que cobria el seu cos esquelètic i amb una mirada profunda que no deixava escapar cap detall. Era gran i savia.

Com feia molta calor dins de la casa, tots vam sortir al pati i vam envoltar el rangoli que aquella mateixa matinada havia dibuixat. Entre tots vam col·locar garlandes de llum per donar-li un toc festiu. El rangoli es va convertir en una estrella de colors cridaners que semblava voler elevar-se cap al cel.

Estàvem molt bé sota aquell cel estrellat. Els meus cosins més petits es van adormir al meu regaç mentre cantàvem i riem.

A poc a poc ens vam anar calmant. Respiràvem profundament com si seguíssim els batecs de la meravellosa terra que ens envoltava.

¡Era massa bonic per ser realitat!

Llavors va passar alguna cosa màgica: l’àvia va començar a parlar amb una veu que no semblava seva. Era càlida però alhora contundent.

Ens va explicar que quan s’asseia sota un cel tan bonic com aquell, sempre recordava un conte molt antic que li havien explicat de petita. I va començar a narrar-nos la història:

*"Diu una llegenda molt antiga que el Déu dels déus se sentia molt sol en un univers infinit i va pensar que li aniria molt bé tenir companyia.

Inspirat, va crear unes criatures i els va insuflar vida amb el seu alè. Aquestes van créixer i multiplicar-se fins a trobar la clau de la felicitat.

Van seguir el seu camí i es van anar transformant i avançant cap a l’essència divina, fins a formar-ne part.

El Déu dels déus va tornar a sentir la soledat i una altra vegada va quedar sol, i una gran tristesa el va inundar de nou.

Durant molts dies de reflexió i meditació, fins que un bon dia va pensar que havia arribat el moment de crear novament, però aquesta vegada volia modelar i donar vida a un ésser humà. L’únic temor que va tenir va ser que aquest també descobrís la clau de la felicitat i trobés el camí cap a Ell, per acabar convertint-se en divinitat.

Va seguir pensant molt de temps i es preguntava on podria amagar la clau de la felicitat perquè l’home i la dona mai no la poguessin trobar. Es va proposar buscar el lloc més secret i, en un primer moment, va pensar amagar-la en diferents llocs: al fons del mar, en una cova amagada entre les neus perpetues de l’Himàlaia o en un confí remot de l’espai. Però no se sentia satisfet ni segur d’haver triat el millor amagatall.

Una vocecita li deia dins seu que l’home i la dona acabarien submergint-se en l’oceà més profund i que tampoc estaria segura a cap de les coves de l’Himàlaia, perquè tard o d’hora la trobarien. Ni tan sols seria segura en els amplis espais siderals, perquè un dia l’home exploraria l’univers.

—On la puc amagar? —continuava preguntant-se.

Un dia, quan van despuntar els primers raigs de sol, al Déu dels déus se li va ocórrer que l’únic lloc on l’home no buscaria la clau de la felicitat seria dins seu: dins la seva pròpia ànima.

Aleshores, amb tanta saviesa i consciència, va crear l’home i la dona, col·locant dins seu la clau de la felicitat."*

Quan va acabar el relat, un gran silenci va omplir tota la terra i la gran àvia va dir: “Us he explicat aquesta història perquè a partir d’ara sapigueu valorar el que realment és important a la vida.”

Jo penso que darrere d’aquest petit conte s’amaga el secret de la vida.

No hi ha cap riquesa material a la Terra que pugui omplir de felicitat l’home i la dona. Cap tresor, ni diamants, ni joies, poden donar sentit a la nostra vida. Tot allò material desapareix quedant-se en res.

Quan això passa, l’home i la dona senten una gran pena dins la seva ànima. Quan sentim aquest dolor, som capaços de buscar allò que és real i adonar-nos que la clau de la felicitat està dins nostre i que amb ella s’obre la porta que donarà sentit a la nostra vida.

Si aprenem a mirar dins nosaltres mateixos, serem capaços de mirar al nostre voltant amb altres ulls: valorarem profundament tota la natura, els animals grans i petits, i totes les persones que habiten el nostre món.

A partir d’ara, l’home i la dona sabran què són i per què els toca viure, comprenent el seu paper a la Terra. Així mateix, sabran que estar en unió amb l’Univers els proporciona el do de poder créixer en harmonia amb la natura i amb el món en què viuen, per arribar poc a poc a la felicitat plena.