Ja han passat vint anys des que Asha arribés a Barcelona el 1974, procedent de Bombai, però sembla que fos ahir.
Ho recorda tot amb molta nitidesa, sota la percepció d’una nena de sis anys, una mica espantada, però sobretot molt il·lusionada per haver aconseguit finalment el que tant havia desitjat: uns pares.
En la seva nova vida, ho ha rebut tot: una família, amics, una educació. Se sent l’elegida, la privilegiada. Sempre s’ha preguntat: ¿per què jo?
En els braços del seu pare, ha après a tocar amb la punta dels dits un cel infinit imaginari, i en els de la seva mare, les lleis del cor: estimar, plorar, perdonar, deixar fluir el millor de si mateixa.
Ells no li han donat la vida, però sí tota la seva essència, una herència més enllà de la sang.
Amb vint-i-sis anys, sent que ha arribat el moment de mirar enrere, de saber més, de remenar les seves arrels, de reviure els primers anys de la infància, en definitiva, de seguir endavant començant pel principi.
Necessita tornar a l’Índia, el lloc que la va veure néixer, per intentar resoldre nombrosos interrogants, dissipar la incertesa i omplir els buits que amaga la seva pròpia realitat, per poder així trobar la seva pau interior.
Però no vol tornar com una turista més, per això, quan l’accepten en una ONG que necessita voluntaris per a un projecte en un camp de treball a Bombai, pensa: ¡El meu somni fet realitat!
